Fa molt de temps, hi havia en un país ben llunyà, un adult amb moltes ganes de volar i d'imaginar, a més de raonar amb persones que tenien una imaginació d'elefant i una visió de futur positiva, creativa i constructiva, que tractaven de crear benestar allà a on anaven i que els agradava fer i desfer, com els matalafers, sense tractar de fer malbé ni fer la vida impossible al proïsme.
Un dia, es trobà pel camí una pedra. La llançà ben lluny. I, amb el temps, allí aplegà. I caminà de nou.
Un altre dia, en trobà una altra. I també la llançà ben lluny. I, amb el temps, de nou, aplegà a on estava la pedra. I caminà de nou.
Un tercer dia, en trobà una tercera... i un amic.
I caminà de nou.
Així fou, com, fent i desfent, aplegà a la conclusió que era molt profitós no adormir-se en els trumfos, sinó perserverar, compartir optimisme, idees noves i constructives, tindre sentit de l'humor sa, procurar no fer mal a la gent, ja que allò considerava que era beneficiós per a la societat. I, de rebot, per a ell. I si algú participava en eixa línia, enhorabona. I si no, també. Era un amant de la llibertat d'expressió. Encara vivien els seus pares i molts familiars i amics. I, a més, encara descobria, com altres persones que coneixia, nous mons i persones tan interessants com les anteriors. Pensava, de totes elles: "Tenen molt a dir, són un món interessant".
Si alguna volta passeu per algun camí i veieu a un home llançant una pedra i en acabant tirar avant de nou, ja sabeu de qui parlem. De persones com este home. Hòmens, dones, majors, jóvens i xiquets: tots caben en eixe món. Tenen molt a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada