En la comarca de l'Enstic hi havia un ball que agradava a xiquets, jóvens, adults i grans, si bé no a tots, cosa ben fàcil d'entendre. Així, per tant, resultava agradable als qui l'estimaven com una part més de la zona.
A voltes el veien turistes, amants de la música, de la cultura d'altres terres o, simplement, de la curiositat.
Un dia, un jove, amb ganes de fer món i aprendre, passà per la plaça d'un poble, Entsit, i preguntà a un home, ja d'edat mitjana i que tenia una cara que parlava de sociabilitat.
-- Senyor, ¿com es diu este ball, ben distint dels del meu país?
-- El ball de l'Enstic. Si l'escoltes, el portaràs allà a on vages. Jo, quan tenia la teua edat (¡i també ara!), tenia per costum preguntar allà a on anava, per tal de conéixer sobre els llocs que visitava. Així, a més de turisme... ¡Mira!
I començà el ball...
I unes hores després, el jove se n'anà i se n'emportà un bon record. Mai sabé el nom de l'home, però sí que en aquell lloc, a més de vore un tres de vuit amb folre, veié un ball. Veié, per tant, un castell i... gent amb ganes de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada